Fill del vescomte Pere IV de Vilamur i nebot de Bernat de Vilamur, bisbe d’Urgell i Berenguer d’Erill, bisbe de Lleida, Ponç de Vilamur fou prelat de la diòcesi urgellenca entre els anys 1230 i 1257. Per la influència familiar, començà la seva carrera eclesiàstica, sent sagristà de Lleida i arxidiaca de Vilamur. Per una banda, la seva figura destaca pel paper en contra de l’heretgia càtara i, sobretot, pel patronatge artístic que es fa palès en la pintura mural de Santa Caterina de la catedral de la Seu d’Urgell. Per altra banda, és coneguda la seva renyida elecció com a prelat, la qual causà, també, que fos un bisbe força controvertit, enemistat amb diversos canonges. A més d'aquests, durant el seu bisbat s’enfrontà a Roger IV de Foix. D’altra banda, en algun moment de l'any 1252, canonges Ricard de Cervera, Guillem Bernat de Fluvià i Arnau de Querol, l'acusaren de crims com la simonia, l'homicidi i la malversació dels béns de l'església, sent Ponç suspès del seu ofici pel cardenal Esteve de Palestrina.